L’Observatori del Paisatge de Catalunya acaba de publicar el catàleg de l’exposició “Dues pedres. Paisatges persistents”, exposada al Palau Robert de Barcelona des de desembre de 2023 fins a juny de 2024; al Palau Oliver de Boteller de Tortosa durant el segon semestre del mateix any, i tot l’any 2025 al Museu Terra de l’Espluga de Francolí. Després de l’interès suscitat per l’exposició, amb més de 52.000 visitants, surt a la llum la publicació. L’exposició, recollida ara en el catàleg publicat, mostrava la riquesa i diversitat dels paisatges estructurats per la pedra seca, posava en valor aquesta tècnica mil·lenària i universal, i reivindicava la seva vigència i persistència. El llibre, que compta amb la col·laboració de Palau Robert, és consultable al web de l’Observatori del Paisatge.

L’Observatori del Paisatge va rebre l’encàrrec de Palau Robert de comissariar l’exposició, i representava una oportunitat única: concebre una mostra que parlés dels paisatges de Catalunya a través del món de la pedra seca i fer-ho en un lloc tant emblemàtic del centre de Barcelona. Aquest catàleg i aquesta exposició són una invitació a mirar els paisatges modelats per la pedra seca amb uns altres ulls: no com un vestigi del passat, sinó com una lliçó tant per al present com per encarar el futur, entenent els seus nous valors i perspectives i demostrant que la tècnica ancestral que els ha construït és, avui, més viva que mai. Després de les presentacions inicials de l’actual directora general de Difusió de la Generalitat de Catalunya, Elisabet Valls Remolí, i l’exdirectora Eva Pomares, a més de la dels comissaris de l’exposició, Pere Sala, Jordi Grau, Joan Nogué i Joan Reguant i la del museògraf Jordi Queralt, el llibre està dividit en tres apartats, “Els Paisatges”, “Les pedres” i “Les veus”, seguint la mateixa estructura de l’exposició. El catàleg inclou bona part dels recursos expositius utilitzats, potencia el valuós material gràfic recollit i també l’audiovisual, i incorpora vincles a les entrevistes i vídeos que formaven part de l’exposició.

Els paisatges

Catalunya és un país de paisatges. Un dels trets més significatius és la seva extraordinària diversitat de paisatges. Una orografia juganera, una infinitat de microclimes i una intervenció humana mil·lenària sobre el medi físic fan de Catalunya un dels països més diversos d’Europa, i això es fa palès amb els 134 paisatges que el formen, tal com es desprèn dels catàlegs de paisatges elaborats per l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Els paisatges Altiplà de la Terra Alta, Solana del Baridà, Garrigues Baixes i Vall del Corb, Plana del Baix Ebre - Montsià, Plana de l’Alt Camp, Cap de Creus i Sant Llorenç del Munt i l’Obac - El Cairat en són una petita mostra. En tots ells, la pedra seca hi té una presència notable, sovint aclaparadora, com succeeix en la pràctica totalitat de la resta de paisatges. Tenim un munt de paisatges fets de pedra seca, on una fascinant riquesa d’arquitectures (murs, barraques, cabanes, entre tantes altres construccions) modela i condiciona aquesta diversitat paisatgística. I, si sortim del Principat i ens endinsem a la resta de territoris dels Països Catalans, de nou ens trobarem amb molts altres paisatges afaiçonats per la pedra seca. Això és així perquè, fet i fet, tota la Mediterrània n’és plena... i en última instància bona part del planeta: d’aquí el valor universal d’un sistema constructiu que ha dotat infinitat de paisatges de valors productius, històrics, ecològics, simbòlics i estètics; en definitiva, de valors materials i immaterials.

Les pedres

La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d’aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d’unió, que permet aixecar estructures diverses. Milers i milers de construccions, de tipologia, dimensions i usos molt variats, afaiçonen la major part dels paisatges rurals catalans. Si bé algunes d’aquestes construccions van ser bastides per mans expertes, la majoria ho van ser per les dels mateixos habitants del món rural, començant sempre per la paret, element bàsic que modula tot el paisatge i base per construir estructures més complexes. Amb un esforç incommensurable, un coneixement exhaustiu de cada lloc i una constància pètria, terrenys inicialment pedregosos i erms han esdevingut camps de cultiu, prats i pastures. La pedra seca és, sobretot, un autèntic pou d’inspiració i un testimoni excepcional dels valors que tant ens serviran per fer front als desafiaments del món actual: reciclatge, reutilització, resiliència, proximitat, humilitat, cooperació, estalvi... i tants i tants d’altres dels quals anem més aviat escassos. Potser per això és tan esperançador constatar l’interès creixent de la societat envers aquesta tècnica mil·lenària i els paisatges que se’n deriven. No és tan sols el fet que la UNESCO l’hagi declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, cosa ja per si mateixa prou rellevant, sinó que a tort i a dret neixen iniciatives ciutadanes, acadèmiques i científiques que en reclamen la recuperació i el reconeixement, així com nous àmbits de formació professional, com les escoles de margers.

Les veus

Molts dels paisatges de la pedra seca es troben a les àrees rurals més marginals, aquelles que primer van patir les conseqüències del despoblament massiu de les dècades de 1960 i 1970. Aquest fet va implicar l’abandó de l’activitat agrària, l’envelliment de la població, la manca de relleu generacional i l’increment exponencial de la massa forestal, amb el corresponent risc d’incendis i la pèrdua de patrimoni material i immaterial. Són paisatges de la pedra seca fràgils, perquè també ho és el món rural al qual pertanyen. La pèrdua del ric mosaic agroforestal tan típic de Catalunya arran de la reducció a la mínima expressió de l’agricultura familiar tradicional ha relegat a un paper encara més residual les estructures en pedra seca que suportaven i afaiçonaven aquests paisatges. Amb tot, estan apareixent moltes iniciatives de repoblament i revitalització del món rural que, de retruc, també afavoreixen la recuperació d’uns paisatges de la pedra seca que havien arribat a un pas de l’extinció i d’uns coneixements que, precisament ara, en el context en què vivim, poden ser d’una vàlua extraordinària. Set mirades i experiències ben diverses ens ajuden a entendre aquests nous valors i perspectives per als paisatges de la pedra seca, que no només es revitalitzen, sinó que es reinventen a partir de la seva incorporació a l’obra nova, mostrant així com és de vigent i útil aquesta tècnica ancestral.