Paisatge agraris
L’agricultura és un dels principals factors de modificació dels paisatges de Catalunya al llarg de la història. Els camps, la seva parcel·lació, els camins, els murs de pedra seca, les construccions agrícoles tradicionals, les diverses espècies conreades o els canvis estacionals relacionats amb la seva explotació són alguns dels principals elements que caracteritzen els paisatges agraris, tots amb un elevat valor paisatgístic des de l’òptica productiva, històrica, estètica i simbòlica. Aquests espais agraris tenen també una gran importància ecològica per la funció de connectors que exerceixen entre els espais naturals.
La poca rendibilitat de l’activitat agrícola en algunes zones juntament amb un fort increment de la urbanització han contribuït durant les últimes dècades a reduir la superfície conreada. Si fa tan sols seixanta anys els espais agraris donaven feina a la major part de la població en la producció d’aliments, la progressiva mecanització del camp i la capacitat d’absorció laboral de les ciutats gràcies als sectors secundari i terciari, així com la globalització alimentària que ha desplaçat els espais de producció agrícola i desregulat el mercat agroalimentari a favor de les grans empreses transnacionals, han provocat la despoblació massiva del món agrari, i han transformat profundament el seu paisatge.
D’altra banda, el creixement de les ciutats, la dispersió dels polígons industrials i la millora de les infraestructures s’ha fet –i continua fent-se- sobre paisatges agrícoles i, sovint, allà on les terres són més fèrtils. Així mateix, un dels fenòmens urbanístics recents que ha contribuït a la desaparició de l‘agricultura és també la construcció de zones residencials de baixa densitat, ja sigui en forma d’urbanitzacions o d’expansió residencial als suburbis de les ciutats o als seus pobles satèl·lits. Com a conseqüència d’aquests fenòmens, la frontera camp-ciutat és cada vegada més difusa, especialment a les àrees metropolitanes de les grans ciutats, però també a les zones circumdants de ciutats mitjanes i, fins i tot, viles i pobles.
Al llarg de la història, doncs, l’agricultura ha modelat el paisatge, mantenint patrons agrícoles i agroforestals de gran interès, ja sigui pel seu valor productiu, per la tipologia del conreu, per l’estructura de les parcel·les i dels elements que s’hi associen.
Els catàlegs de paisatge de Catalunya han definit eines i mesures que poden servir de base als ens locals a l'hora de perseguir els següents objectius en relació amb els paisatges agraris:
- Fomentar una estructura del paisatge en mosaic que compagini diferents activitats econòmiques i usos
- Conservar el patrimoni arquitectònic vinculat a les activitats agrícoles i ramaderes (murs de pedra seca, masies, bordes, cabanes, séquies, canals i recs...), als dominis de camins tradicionals i a la història del territori
- Integrar paisatgísticament les noves edificacions ens els paisatges agraris i evitar la seva banalització
Algunes eines i mesures que poden aplicar els municipis són:
- Protegir alguns paisatges agraris singulars de caràcter local, pels seus valors productius i estètics extraordinaris.
- Posar en valor les traces i els mosaics agraris tradicionals com a elements de requalificació rural i urbana.
- Tenir cura dels límits de fronts urbans i de les franges d’espai lliure entre nuclis urbanitzats o de les vies d’entrada.
- Recuperar els espais agrícoles abandonats que no acullen cap activitat.
- Vetllar per la qualitat paisatgística de les infraestructures (viàries, energètiques o de telecomunicacions), així com els usos i les utilitzacions del sòl que puguin malmetre o limitar el seu aprofitament agrícola, com per exemple camps de golf, càmpings i abocadors.
- Potenciar les actuacions de custòdia del territori i la participació de les administracions municipals en els paisatges agrícoles.
- Posar en valor determinats elements de suport a l’activitat agrícola per tal d’obrir noves vies de desenvolupament rural lligats al turisme de descoberta i interpretació (arquitectura de la pedra seca, infraestructura d’aprofitament de l’aigua, etc.). Un paisatge ben cuidat i amb personalitat és també un valor afegit tant pel foment del turisme rural com per a la mateixa activitat agropecuària.
- Promoure l’agroturisme com una oportunitat de complementarietat econòmica per al manteniment de les explotacions familiars agràries en actiu. D’altra banda, es pot donar valor afegit als productes primaris, com ara el vi, els fruits secs, l’oli, la fruita dolça, els cítrics i els productes d’horta, entre tants d’altres, mitjançant estratègies de valorització del paisatge i de diferenciació del tipus de producció.
- Vetllar pel manteniment de la vocació agrícola de les àrees que envolten els espais protegits.
- Garantir la funció dels espais agrícoles com a àrees tampó entre els assentaments i els sistemes d'espais oberts.
Algunes eines i mesures que poden aplicar els municipis són:
- Inventariar i elaborar catàlegs de patrimoni arquitectònic lligat als paisatges agrícoles (masies, bordes, cabanes, cases rurals, murs de pedra seca, séquies, canals i recs, etc.).
- Preservar i delimitar els dominis dels camins tradicionals que articulen el territori, pel seu valor patrimonial: camins rals, camins ramaders, camins de ronda... i integrar-los en el planejament urbanístic.
- Promoure estratègies de valorització integral que potenciïn el valor turístic del patrimoni històric i arquitectònic associat als paisatges agraris.
- Garantir l’accés als paisatges dels mosaics agroforestals i agraris, que han de mostrar-se a la població com un paisatge atractiu, obert i acollidor, que convidi a la descoberta. En aquest sentit, es poden mantenir els antics camins agrícoles tot facilitant-ne la senyalització i aprofitament com a itineraris turístics i de promoció de rutes de descoberta del paisatge dels mosaics agroforestals i agraris.
- Promoure i difondre programes de sensibilització destinats a educar la ciutadania en la descoberta del patrimoni arquitectònic i històric agrari, i en el coneixement i el gaudi de la seva dimensió social, històrica, espiritual i simbòlica.
Algunes eines i mesures que poden aplicar els municipis són:
- Promoure l'adequació paisatgística de les instal·lacions associades a les explotacions agràries -magatzems, granges, cobertes per a la maquinària, sitges, dipòsits, etc.- que no s’adapten al paisatge a través de tècniques específiques de contextualització, harmonització i/o mimesi/ocultació.
- Evitar noves edificacions en indrets amb alta fragilitat o exposició visual.
- Intentar ubicar els edificis en sòls on hi hagi construccions d’usos semblants i que mantinguin el màxim de continuïtat possible amb la trama urbana del nucli.
- Edificar les noves àrees especialitzades d’acord amb el seu encaix amb l’estructura del paisatge preexistent i la morfologia del teixit urbà.
- Construir d’acord amb un model i tipologia edificatòria pròpia de la zona i amb una estratègia d’harmonització.
- Rehabilitar o suprimir les construccions en sòl urbanitzable d'espais agraris que estiguin en desús i de baixa qualitat estètica.