|
Quan el geògraf David Lowenthal escrivia el 1985 les primeres pàgines del seu llibre El passat és un país estrany, no es podia imaginar quant encertades serien les seves notes sobre la relació que la societat postindustrial estableix amb el passat en el segle XXI. Cançons antigues, revivals i remakes, receptes de l'àvia...el passat ha escapat dels museus i ara és a tot arreu.
En l’era de la cultura vintage, el paper del patrimoni ha esdevingut més central que mai a les societats del segle XXI. Però també a les ciutats. El diari britànic The Guardian publicava fa una dècada el ranquing dels llocs urbans més interessants d’Europa, espais com ara La Sucrière, a Lyon; The Spinnerei, a Leipzig; o la Llibreria Ler Davagar a Lisboa. Espais amb dues coses en comú: tots resulten de la recuperació d’antigues instal·lacions industrials i cap té més de seixanta anys de vida.
Mai abans havia calgut tan poc temps perquè una infraestructura, perduda ja la seva funció productiva, fos considerada patrimoni.
La societat urbana del segle XXI, alhora que és capaç de produir residus a tota velocitat, o potser segurament per això, també manté edificis i paisatges d'un passat que ja no és remot o arcaic sinó recent i proper, com si la velocitat exacerbada que la globalització imprimeix a la vida urbana actual necessités el contrapès d’aquest nou i central paper del patrimoni a les nostres vides.
Aquest context explica l'èxit que el manteniment i reciclatge dels paisatges de la indústria té actualment a les ciutats europees. Antigues mines, complexos extractius o centrals tèrmiques, són avui llocs nous, que acullen usos i funcions rellevants per a la ciutat. L'Europa post-oil ha començat així a reconèixer que, quan parlem de patrimoni urbà, no ens hem de limitar a la conservació del que és extraordinari, sinó que, en realitat, és la gestió dels paisatges ordinaris el que fa de la ciutat una cosa viva i vibrant.
Incloure aquests paisatges industrials en la cartografia mental col·lectiva representa actualment un repte comú a una majoria de ciutats europees, les quals estan plantejant tot tipus d’estratègies per tal de donar visibilitat a aquests patrimonis, un potencial latent però encara poc tangible en l’experiència urbana.
Els projectes més reeixits de reciclatge industrial però no es proposen congelar el passat ni conservar els patrimonis com a peces úniques per ser exposades en vitrines transparents. Ans al contrari, el patrimoni comença ja a ser entès no pas com una postal de la memòria del passat sinó com un catalitzador de les activitats del futur. Parlem, així doncs, d’un ‘patrimoni intel·ligent’ o smart heritage, que permet conciliar la patrimonialització del paisatge industrial amb la incorporació de nous usos i activitats que representin un nou valor afegit. Des d’aquesta perspectiva, podem fins i tot parlar d’un nou urbanisme, on els paisatges del passat infonen personalitat, interès i usos diversos a la ciutat i en el qual la posada en valor i ordenació dels paisatges patrimonials no serien ja un complement final sinó, per contra, el veritable moment zero de la planificació urbana.
Entendre el paisatge i el patrimoni urbans d’aquesta manera, permet a més a més suggerir una veritable i nova ‘infraestructura paisatgística patrimonial’ per a la ciutat, integrada per una diversitat de paisatges urbans amb càrrega patrimonial, els quals contribuirien a crear una narrativa local des de les pròpies peculiaritats que defineixen la identitat diversa dels llocs.
Es tracta d’una estratègia urbana avui més necessària que mai, per què l’estandardització i homogeneïtzació que el món global imposa al paisatge de les ciutats, obliga a aquestes a reinventar-se per tal de subratllar les seves diferències.
D’una altra manera, a l’era de la urbanalització, els paisatges industrials del passat representen una veritable oportunitat per a crear entorns viscuts, on els elements del patrimoni del passat facin de l’experiència urbana quelcom únic i memorable però, sobretot, ancorat al lloc, prova fefaent de com el paisatge configura la substància primordial de la pertinença i la identitat urbanes, més necessàries que mai en un moment de violenta i rampant globalització.
|
