|
“L’alfabet, des que els grecs el van adoptar dels fenicis, s’ha fet servir per escriure versos i per parlar de vi”, ens diu el traductor del grec antic Pau Sabaté, al pròleg del llibre Ara beu i enamora’t. Poesia breu grega de simposi (Vibop edicions, 2026). La paraula va lligada en origen al vi i a la poesia. I això ens recorda que el vi és una peça essencial del món clàssic, que és bressol de la cultura mediterrània. I també vol dir més de tres mil cinc-cents anys d’història en la qual milers d’hectàrees de vinya han conformat un paisatge a casa nostra. La fil·loxera al tombant del segle XIX-XX va transformar aquest paisatge matant gairebé tots els ceps. Aleshores, a moltes comarques i pobles, es va deixar de conrear la vinya i es va canviar de cultiu, però a d’altres es va trobar la solució del peu americà empeltat amb varietats autòctones i es va reconstruir el conreu. En aquell temps, el vi era beguda i aliment.
Avui la vinya i el vi són encara ben presents al nostre país, tot i que a partir de la dècada dels setanta del segle XX els polígons industrials i les urbanitzacions van eliminar una gran part de l’espai agrari. Així i tot, la vinya ha perviscut formant part del mosaic agroforestal de molts territoris. Però el vi ja no és una beguda del dia a dia, sovint presa amb porró. La tendència cada vegada és a consumir menys vi, reservant-lo per a ocasions especials i això pot afectar directament el paisatge vinícola.
En una època en què aquesta beguda ja no és un aliment, que sovint ja no es troba a la taula cada dia i a cada àpat, cal recordar i reivindicar que és una beguda mil·lenària, generadora de cultura, element simbòlic en l’àmbit de les arts, part de la nostra dieta mediterrània, que històricament ha format i forma part de la nostra vida social i col·lectiva. I que conforma un paisatge cultural, natural i singular en cada geografia del nostre territori.
Segurament, un dels grans canvis que s’ha produït en aquesta última dècada és que a finals del segle XX la figura de l’enòleg era la peça més rellevant del procés vinícola i els vinicultors miraven cap endins del celler. La tècnica prevalia. En canvi, ara, el sector vitivinícola és més conscient que mai que el vi comença a la vinya, que conforma un paisatge, que la tendència és cap a l’agricultura ecològica, regenerativa, biodinàmica, formes de conreu que preserven la salut i la natura, perquè fugen de pesticides i plaguicides i treballen amb la consciència que calen uns sòls plens de vida. També és un moment de recuperació de varietats antigues que es trobaven en perill de desaparició.
El vi avui torna a acostar-se a la natura. I no és casual. Fer front a l’emergència climàtica és un repte. Per una banda, tres anys de sequera seguits han posat en alerta els viticultors, que han començat a estudiar i a provar noves tècniques de poda, per exemple. Per altra banda, també s’ha començat a treballar la vinya com un eficaç tallafoc, col·locada estratègicament en terrenys entre el bosc i l’urbs. Però, al mateix temps, a causa de l’excedent de vi pel descens del consum, ja es comença a parlar seriosament d’arrencar vinyes. I això en un moment en el qual l’enoturisme és un gran atractiu.
El llatinista especialista en vins naturals, Joan Gómez Pallarès, ha entès d’una manera intensa i a partir d’un gran nombre de referents de pensament el seu vincle amb la natura a través de la vinya i el vi i ho explica en el llibre La vida bona. Teologia de la vinya i el vi (Vibop, 2026). Acabem amb una frase seva: “Ens imaginem el poder que arriba a tenir pensar que una vinya i la mirada de la persona que la conrea es poden transformar i descobrir, ensumar i beure dins d’una copa de vi?”
|
