|
L’any que tot just hem deixat enrere ha estat marcat per un degoteig constant de notícies arran de la DANA que va colpejar l’Horta Sud de València l’octubre de 2024. La DANA va deixar més de 220 morts, milers d’habitatges, comerços i camps de conreu malmesos o destruïts i quilòmetres d’infraestructures viàries i instal·lacions de serveis bàsics arrasats. Però més enllà de l’impacte immediat, la DANA va posar en evidència un fet més profund: el risc d’inundació no és només una qüestió de pluja, sinó un reflex de com hem construït i gestionat el nostre territori.
Els geògrafs i geògrafes parlem dels paisatges de risc (riskscapes, en anglès) per referir-nos al conjunt de condicions i processos que fan que determinats territoris siguin més afectats que altres per episodis físics extrems com son les inundacions. En un paisatge de risc, els perills físics (com els 771 l/m² en 24 hores acumulats a l’estació meteorològica de Turís el 29 d’octubre de 2024), s’entrellacen amb les pràctiques socials, les polítiques urbanístiques i les percepcions col·lectives del territori. És a dir, el risc no és només el fenomen físic extrem, sinó també el resultat de les decisions que prenem com a societat. La DANA de València ho va demostrar clarament. Les zones baixes de l’Horta Sud i els barris perifèrics amb menys infraestructures de defensa van ser les més castigades, mentre que la ciutat de València i els espais amb millors sistemes de drenatge, van patir danys menors i s’han recuperat més ràpidament. Una desigualtat espacial i social que ens ensenya com dins d’un mateix espai conviuen múltiples paisatges de risc segons com hi interactuïn factors com el nivell econòmic, l’accés als serveis o la capacitat d’organitzar-se de la seva població, junt amb el paper clau que hi tenen en la gestió del risc les institucions públiques.
Passat més d’un any de la catàstrofe, fa la impressió, però, que estem lluny del que havia de ser un punt d’inflexió col·lectiu que integrés els aprenentatges de la DANA i situés la vida i les persones com a eixos primordials de la planificació territorial i la gestió de les emergències. Poques han estat les veus procedents de les institucions púbiques que han qüestionat les causes estructurals que van agreujat la catàstrofe, com ara la manca d’una planificació territorial metropolitana, les polítiques de revitalització de centres urbans degradats, o la contenció en el consum de sòl urbà durant dècades. La resposta institucional continua centrada en les mesures tècniques, mentre que les visions que provenen de les associacions veïnals, l’acadèmia o les entitats ecologistes -sovint més arrelades a la memòria de les inundacions passades i al coneixement del territori-, reben poca atenció. Aquesta falta de diàleg genera un buit entre la gestió oficial i les experiències quotidianes del risc ja que cada actor (administració, ciutadania, pagesia, empreses privades,...) habita en un paisatge de risc diferent, amb prioritats i percepcions pròpies.
La DANA de 2024 ens ha recordat, una vegada més, que el risc forma part del paisatge mediterrani actual i que la seva reducció exigeix alguna cosa més que inversions en tecnologia: requereix justícia ambiental i social, memòria i participació. Recuperar l’horta com a sistema viu de drenatge i incorporar les persones en la planificació i gestió del risc són passos essencials per continuar habitant en un paisatge de risc com és el del litoral mediterrani, que entengui la seguretat col·lectiva no només amb murs, basses de laminació i canalitzacions, sinó amb vincles socials i noves formes de planificar i imaginar el territori.
|
