|
But none of them own the landscape
Emerson
El paisatge és l’enginy, el dispositiu i el ressort que permet desxifrar els llocs. En aquella frontera incerta en què es gatinya allò que descobrim i endevinam amb el que hi projectam i imaginam, en aquell embull de no saber què fas amb els ulls. Per això se’ns fila com una elucubració i, tal com diuen, hi som absents, perquè hi som sempre davant, i alhora hi som dins, com si en fóssim el cor, el batec, el pensament que en brolla i espleta. En aquest sentit els paisatges són una manera de respirar el món, la forma que tenen de fluir els llocs, i de travar-se en una lletania de paratges, un mosaic intel·ligible, soluble i resistent. I en el que tenen d’empelt, els sentim com una pell on es tatuen les nostres experiències, com una escorça movedissa que embolcalla la saba de temps immemorial que els permeten encarnar la bellugadissa inconstant de la història que els conforma, fràgil i singular. Perquè són com un delta que atresora sediments, restes i residus, i que troba l’ànima en el romanent. Per això sempre som davant aquella seva promesa de ser provisionals, una barreja de mite i tramoia inestable en un embolic de complexitats que cal preservar, sense fer-ne museu, en aquesta ebullició de ser empremta i matriu, traça i solatge, retalls i triadures, vestigis i llacunes, despulles i enderrocs. Cal entendre, sobretot, la seva alta sensibilitat davant les agressions i la forma que té de descompondre’s i afuar-se a les escomeses de la homogeneïtzació des de la pròpia discontinuïtat de ser concrets i ultralocals per escopir, tanmateix, la laca dels localismes.
De vegades he cregut que els paisatges, amb tota la seva plasticitat, és el que ens trobarien al moll dels nostres ossos. Allà, cos endins, als replecs més animals de la nostra humanitat. O són com aquella mà amb què tu palpeges, del poeta Gabriel Ferrater. Stendhal deia que eren com una mena d’arquets que sabien tocar la seva ànima. Però a mi em fa la impressió que són el violí i nosaltres la vara i les cerres que li treuen una música que pensa. Sobretot quan passa allò que diu John Giorno: que l’espai ens oblida. I raja en nosaltres allò que alliberen els llocs i ens desborden i s’embalen i ens trenen a l’enfilall de coses que els conformen en estratigrafia, sense deixar de ser carn d’horitzó, on mai no podràs posar els peus, perquè és alhora una dimensió i una línia prima que es dibuixa en la pell més fina de l’ull. Del teu i del meu. I amb tot això són allà sense nosaltres. Com un incís. Com una incisió geocrítica al bell mig de les nostres cavil·lacions, que de sobte s’ancoren en el més concret. És quan creus tocar aquesta realitat que mai no acabes de glapir. I aprenem el que diu Schoentjes en l’assaig que va escriure sobre geopoètica, que el més natural només és accessible -simplement observable- a través del que és més artificial.
Entre la seva manera de ser escenografia i vista del que veu l’esparver, visió i geografia, paratge i territori, panorama, bastiment i finestra, porta i mirall fèrtil de derives, o el firmament que tenim per marc, i la profunditat que s’obre rere la Mona Lisa, que deia Rilke, també és temps i llavor, un mapa de l’invisible, camades on ens hem perdut. I un esperit que sempre perdura als marges, sempre a la frontera dels noms que el volen dir, allà, en aquella cartografia polisensorial on tot sembla calitjós, en què tot està per dir. On s’empelta de preguntes, interroga els límits que rapinya entre cultura i natura, i ens envida a espolsar-nos la peresa de saber el dimoni on es colga sobre què son els llocs i quin sentit tenen en relació amb la nostra manera d’habitar el món. Perquè sempre ens cerca les puces des del batec de la vida. I ja és cert el que deia Proust, quan afirmava que en la nostra dèria de córrer món no compten els nous paisatges, sinó tenir altres ulls.
|
