10 May 2013

Paisatge, un capital en perill

La recent trobada dels alcaldes del Penedès al Vendrell, al marge d'escenificar novament la voluntat d'una futura vegueria, va portar a reivindicar el paisatge de la nostra regió. Un concepte força discutit i aparentment poc vetllat.

La Fura - [Feature]

Probablement, hi ha tantes versions de paisatge com persones. Més que res perquè cadascun de nosaltres hi afegeix les seves vivències personals i això li afegeix elements diferenciadors. Cal, per tant, quan es parla de definir un paisatge, trobar el mínim comú denominador que deixi a tothom mínimament satisfet. Una feina gens fàcil, diguem-ho clar.

UN CONCEPTE COMPLICAT

Definir paisatge no és fàcil. Ja ho hem apuntat. Però els tècnics ens parlen de qualsevol àrea del territori definida tant pels seus trets naturals com per aquells que ha modelat l'home amb la seva acció. Una definició que ja ens dóna a entendre que estem davant del resultat de diverses accions i de la relació entre elles. Accions que, tornem als tècnics, tenen tres causants bàsics. Els factors abiòtics, els biòtics i els antròpics.

Considerem factors abiòtics tots aquells que es presentarien en el paisatge encara que no existíssim ni els humans ni els éssers vius. De fet, el que seria més proper a un lloc on actuessin exclusivament ells, seria un desert. Aquest, tot i no tenir massa la consideració de paisatge, ens dóna a entendre que la pluja, el vent i el sol, però també els moviments de l'escorça terrestre, són els factors d'aquest grup que el condicionen.

Els factors biòtics són els que intervenen en el paisatge a partir de la presència d'animals i plantes. Des de l'acció dels arbres que, amb les seves arrels, retenen la terra evitant l'escorrentia, a l'acció dels cucs de terra que airegen aquesta capa. I que, a més, com en el cas dels vegetals, configuren la coberta verda que s'afegeix al damunt del relleu estrictament geològic.

L'acció conjunta d'aquests dos tipus de factors és qui configura el que hom anomena paisatge natural, és a dir, el que queda al marge de l'acció de l'home.
Perquè l'home hi actua de forma diferent. Establint ell les seves pròpies regles que, sovint, van en contra de les de la natura. L'aigua dels rius corre avall si l'home no decideix aturar-la amb una resclosa. La bona terra fa créixer plantes i arbres a no ser que l'home decideixi llaurar-la o construir-hi al damunt una autopista. Que potser és necessària per ell, però de la que la resta de la natura podria prescindir. És el que hom anomena procés d'humanització del paisatge.

A tot això, cal afegir-hi que l'acció de l'home i la de la natura, sovint, entren en conflicte. La resclosa reté l'aigua mentre l'aiguat no és prou fort. Les plantes no creixen en la terra llaurada sempre que aquest acció s'hi apliqui periòdicament. Els asfaltats tampoc acaben essent immunes a l'acció de les plantes que, un cop esquarterats per acció de la calor, no s'estan de créixer a les esquerdes. Hi ha, per tant, una lluita latent entre la voluntat de l'home per generar un paisatge artificial i la de la natura per retornar-lo a la naturalitat.

UN EQUILIBRI DIFÍCIL

Sovint, però dóna la impressió que aquests equilibri es compleix, els humans recorrem al camuflatge. Amagar darrera d'una pantalla aparentment natural (generalment una filera d'arbres) allò que tots tenim clar que no hauria de formar part del nostre paisatge. Perquè els interessos, sovint contraposats, entre els que veuen el paisatge com un lloc al que accedeixen de tant en tant i els que han de dur a terme la seva activitat quotidiana (agrícola, ramadera o industrial) demanen solucions diferents.

Probablement, els que contemplen el Penedès com a destinació turística, veuen un paisatge ple de camins per on transitar en bicicleta o caminant. Però aquell que ha de fer cada dia uns quants quilòmetres per anar a dur els seus productes al mercat, reclama carreteres com més amples i ben asfaltades millor.

De la mateixa manera que qui mira el Penedès a vol d'ocell pot mostrar-se ja més o menys satisfet del seu aspecte, mentre qui el recorre a peu no para de trobar racons amb brutícia fruit del incivisme de la gent i la poca cura de les administracions. Per no parlar del conflicte entre els que veuen el Penedès com una terra dedicada en cos i ànima al vi (entre ells els redactors de la Carta del Paisatge de l'Alt Penedès) i els que el voldrien com una regió globalment agrícola o els partidaris de convertir-la en una zona de serveis aprofitant la proximitat de Barcelona.

I arribar a trobar el punt just d'equilibri no és fàcil. Sobretot perquè ningú està disposat a cedir una part de les seves aspiracions. I menys encara en un àmbit on l'acció conjunta que reclamava la Carta del Paisatge de l'Alt Penedès s'està esquerdant fruit de les retallades. I on estem massa acostumats a que siguin les administracions qui ens treguin les castanyes del foc.

UNA PROPOSTA ARRISCADA

Està molt bé reclamar que el paisatge del Penedès (en el cas actual de la vegueria) tingui personalitat pròpia i que aquesta es mantingui tot i el context de diversificació d'usos i funcions en que estem immersos. Però potser caldria començar per definir quins són els elements que ha de tenir obligatòriament aquest paisatge que volem definir.

Segurament tots estaríem d'acord en mantenir els espais naturals. Però sovint oblidem que aquests espais, sense unes zones de protecció que els envoltin i on es respectin determinades normes i condicions, estan condemnats a desaparèixer. O a subsistir de manera subsidiada, a base de replantacions i accions humanes que els allunyen del concepte original d'espai natural. Una mica el que passa amb el Parc Natural del Garraf.

Probablement ningú estaria en contra de la preservació i potenciació de l'agricultura. Però això també implica sacrificis per part de la ciutadania que hauria de respectar aquests espais a l'hora de planificar el territori, acceptant que aquesta activitat demana els millors sols. Aquells que normalment les constructores més cobegen per la facilitat d'edificació.
I probablement ningú estaria a favor del manteniment, àdhuc increment, de l'activitat industrial. Però aquesta és necessària. I si posem mesures per afavorir certes activitats lucratives, el que difícilment s'acaba acceptant és que altres estiguin penades. I per tant, també en aquest sentit caldria fer sacrificis i arbitrar decisions que no siguin del grat de tothom.

I tot plegat, després, caldria explicar-ho a la ciutadania. Als que viuen i treballen al Penedès. I fer que sentin la proposta i els objectius com a seus. I això no s'aconsegueix amb discursos i intencions. Perquè queda molt maco dir en una Carta de Paisatge que cal preservar els arbres del territori, però, quan un pagès no pot entrar el seu tractor en un camp per culpa d'un roure o una figuera centenària, també cal estar en condicions de donar-li una solució.

EL CAS DE L'ALT PENEDÈS

Quan l'any 2000 es va acordar la Convenció de Florència que buscava establir un marc per la protecció, gestió i planificació dels paisatges europeus, tota la nostra societat era ja conscient de la importància del entorn, natural o no, en la nostra vida. Per això mateix, quan l'esmentada convenció va entrar en vigor, l'any 2004, la generalitat havia tingut cura d'incorporar els principals aspectes de la mateixa a la Llei d'Urbanisme del 2002 i just enllestia la Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge i la creació del anomenat Observatori del Paisatge.
En el cas de l'Alt Penedès, les coses van anar força ràpides. L'any 2002, el Consell Comarcal, l'associació Terra Vítium que agrupava el sector agrari de la comarca, i diversos departaments de la Generalitat, van signar un conveni que pretenia identificar i caracteritzar el paisatge vitivinícola, detectar els impactes i tendències que podien afectar-lo, i establir estratègies per la seva gestió, tot plegat agrupat en el que més tard es denominaria Carta del Paisatge de l'Alt Penedès.

Un acord que va donar els seus primers fruits l'any 2004, quan es va presentar l'Estudi del paisatge vitivinícola de l'Alt Penedès, que proposava la confecció de l'esmentada Carta del Paisatge. Un document que el ple del Consell Comarcal aprovava el 18 d'octubre del mateix any i que se signava, públicament i per part de tots els alcaldes i entitats afectades, el 9 de desembre.

El document definia quatre acords bàsics:

* Protegir, millorar i valorar el paisatge de la comarca mitjançant una gestió dinàmica del territori i del paisatge

* Implementar criteris paisatgístics en els diferents instruments de planificació territorial i urbanística de la comarca

* Adoptar el codi de bones pràctiques vitivinícoles per a la preservació del paisatge orientades a la conservació de la biodiversitat i la promoció del paisatge

*Crear l'òrgan de participació per al desenvolupament de les directrius de la Carta del Paisatge.

Ara, quasi deu anys després de tota aquella moguda, i vist que es reclama que el paisatge del Penedès (i no només el vitivinícola i el de l'Alt Penedès) sigui element important en l'economia de la comarca de la mà del turisme, potser ha arribat el moment de conèixer l'estat de la qüestió. De fer un balanç que, quan es repassen els suggeriments del codi de bones pràctiques que recollien els annexos de l'acord i que foren publicats en forma de fulletons, no sembla massa afalagador. Només a tall d'exemple i sense ànim de polèmica, la proposta que fa per conservar la biodiversitat, de mantenir la vegetació natural espontània entre els ceps, una filera si i una no, se segueix en alguna vinya?