Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Información
en la prensa

30 de juny de 2011

Arqueologia del que ja no som

ISIDRE GRAU

El Punt diari [Artículo de opinión]

Sempre m'han atret, diguem-ne inquietat, tant els paisatges postindustrials del fotògraf Humberto Rivas (1937-2009) com les urbanitzacions de costa a l'hivern: deu ser el desajust que creen uns espais pensats per a una funció que han deixat de complir.

Tirant enrere, quan a principis dels seixanta a casa va arribar l'hora de canviar els costums de pagès pels avenços moderns, els grans no van tenir cap problema a llençar mobles, eines i andròmines. Era com si no hi trobessin cap gràcia i, en canvi, s'alliberaven dels testimonis d'una vida massa ingrata... Deu anys després, ja sense res a veure amb la pagesia, jo enyorava un patrimoni eliminat massa alegrement.

També als seixanta, quan el futur passava per la indústria i vaig començar a treballar de tècnic en una gran empresa, ningú no es meravellava de les naus grandioses o de les màquines colossals, ni atribuïa cap valor artístic als productes, tan utilitaris i vistosos, que eren novetat... Trenta anys després, quan l'empresa agonitzava i les naus eren poc més que un cementiri de ferralla, haver-hi de conviure ens encongia l'ànima i ens empenyia a plegar, no fos que la decadència ens engolís. Res d'atractiu.

Ara que tantes indústries han caigut i tants barris suburbials s'han reconvertit, els artistes troben motius per recrear-se en tot allò que era i ha deixat de ser. La fotografia i el vídeo són les tècniques que millor han traduït aquest afany de fer arqueologia del passat. Són imatges amb una indulgència de doble tall: ens hi sentim retratats, però estem contents de no ser-hi. Penso en un revival com Ja tenim 600, aquest hivern al Museu d'Història de Barcelona, o el recent 1979. Un monument a instants radicals, al Centre de la Imatge de La Virreina, i podríem continuar amb tantes exposicions que indaguen en arrels no gaire llunyanes, en escenaris abans viscuts amb indiferència.

Buscant en la literatura un propòsit similar, penso en una experiència radical: la novel·la La Moràvia (2011), de Julià Guillamon, presentada amb el subtítol: Descripció general dels símbols del progrés i les seves aplicacions en l'economia, la indústria i la vida diària. El seu protagonista es fa dir Barreiros, "com si fos un cotxe", s'instal·la en un pis que anomena Malteria La Moràvia, en homenatge a les antigues fàbriques de cerveses, i des d'allà intenta refer l'ordre perdut i entendre el món. Els lectors li seguim el llarg itinerari de presa de contacte amb tots els objectes que van ser les promeses de confort i seguretat del món dels seus pares, veiem com s'admira per les descripcions científiques i els manuals tècnics i s'interessa per les idees arquitectòniques i urbanístiques del passat industrial.

"Les fàbriques abandonades provoquen en moltes persones que no hi han treballat mai un sentiment de tristesa desvalguda", observa el narrador, mentre Barreiros rememora les visites a Hogarhotel, la cerimònia de les degustacions promocionals, i la fascinació pels teatres i cinemes que l'abandó de la gent convertia en garatges i magatzems. I és que "Barreiros veia la història com el resultat de petits canvis acumulatius que havien creat el món tal com el coneixia. D'aquesta presència en feia un acte fundador. Davant de qualsevol intent de redimir la ciutat, prenia com a punt de partida les formes que havia trobat tal com les havia trobat. Oblidava que la major part dels elements que admirava en l'arquitectura antiga eren el resultat dels prejudicis i els capricis d'homes que havien viscut feia molt de temps".

La novel·la transita per les diferents etapes d'un passat que el protagonista pretén reviure com si hagués quedat per estrenar, "com si els seus records no tinguessin raó de ser entre coses que no es fan servir i objectes que no es gasten". Però rere un exercici tan obstinat, aviat comprèn que el progrés ha arrasat les percepcions que transmetien les màquines, i per això els antics enginys li acaben produint tanta tristesa.

Sort que, en una mena d'epifania, Barreiros troba una pàgina de les Escenes de la vida futura, de Georges Duhamel, i també el llibret de Jean Fourastié, La civilització de 1960 (1947), amb els vaticinis per a l'any que va néixer. Mentre els dos autors compareixen a La Moràvia, ell acaba de prendre consciència de la impossibilitat del seu somni d'abraçar la totalitat de les coses. I nosaltres, malgrat que no li hem arribat a conèixer la carnadura, compartim la seva nostàlgia per tot allò que ha deixat de ser. Una lectura que il·lumina les nostres adherències més recòndites.

 

© 2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net