Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Información
en la prensa

1 Mayo 2017

Els forns de calç

La cabana va servir per acollir els calcinaires que treballaven als forns de calç que hi havia a prop.

JOSEP GIRONÈS DESCÀRREGA

Diari de Tarragona [Artículo de opinión]

Fa uns mesos, mentre passejàvem amb Josep Ramon Correal pel camí dels Montagudells –el qual enllaça la Fatarella amb les Camposines–, ens vam aturar a esmorzar en una cabana de pedra seca que hi havia a tocar del camí. Ben protegits per aquella obra de volta de canó i encarats al sol primaveral, no ens vam adonar que aquella construcció havia tingut diverses utilitats, tal com vaig poder comprovar uns dies després.



Efectivament, quan vaig tornar a veure aquella cabana vaig copsar que, si bé inicialment era una construcció de caire agrícola, posteriorment havia acollit els calcinaries que treballaven a la pedrera i als forns de calç que hi ha ben a prop. A partir d’aleshores vaig demanar a diverses persones que m’expliquessin com funcionaven els forns de calç, i va ser mon pare: l’Andreu de cal Garrit, paleta de professió, qui millor m’ho va contar, tot i que de pas em regalà una reflexió que cal que considerem: «La generació actual de constructors ho poden comprar tot als magatzems, però nosaltres, per poder pujar les parets d’una casa havíem d’arrencar la pedra, per poder bastir els trespols ens calia tallar les bigues i, a més, coure forns de calç i de guix per poder obtenir aquests materials». Quanta raó!



De les converses amb entesos, sabem que la transformació de la pedra en calç gairebé no havia variat des del temps dels romans i fins que es deixà de banda a mitjan segle passat. De fet, per fabricar calç només calia cercar un espai un pèl pendís situat a tocar d’un camí en el qual hi hagués pedra i llenya en abundància, i a partir d’aquí ja hi intervenia la traça del calcinaire. Com és fàcil d’entendre, la combinació de pedra i llenya possibilitava l’obtenció de calç, un producte que s’evacuava pel camí a lloms de cavalleries.



Inicialment i al llarg de tot l’any es podia extreure la pedra, una feina feixuga en la qual s’utilitzaven eines com: pics, aixades, malls, perpals, perpalines, cabassos i cartrons. La pedra es trencava i s’amuntegava a tocar de la pedrera, pendent d’entrar al forn.



Per començar el procés de transformació de la pedra en calç, calia construir l’espai de cocció: el forn, poca cosa més que una construcció cilíndrica, de dos o tres metres de diàmetre i oberta per un costat. Es bastia amb pedra i morter de calç, per bé que la darrera capa de l’interior podia ser de pedra sorrenca, ja que no s’altera tant amb l’escalfor com la de calar.



A partir d’uns dos o tres pams del nivell del terra, a la part interior del forn s’hi col·locaven les pedres en forma de falsa cúpula, a partir d’un relleix. A sobre s’hi anaven posant diverses capes de pedra, de mesures més petites tal com s’anava omplint el forn cap a dalt.



Quan ja s’havia enfornat la pedra era el moment de coure-la, una feina que necessitava tota la tècnica i experiència possible per aconseguir un bon producte final. Per això, per la boca del forn situada a sota de la falsa cúpula s’hi introduïen feixos de llenya de bona qualitat i mitjanament seca. Una vegada encès, el forn aconseguia una temperatura mitjana de nou-cents graus, la qual s’havia de mantenir al llarg de quinze dies. En aquest procés era vital el control del fum que sortia per entre les pedres, que era fosc a l’inici i més clar al final. Per això, quan es començava a veure que sortia fum blanquinós es deixava de posar llenya al forn i, quan el forn ja s’enfonsava, era el senyal que la cocció havia acabat i que calia esperar un parell de dies per desenfornar la calç.



Es calcula que es treia la meitat de calç en referència al pes de la pedra enfornada. Alhora, entre els calcinaires hi havia el convenciment que la millor temporada per elaborar era entre la primavera i l’estiu, quan l’ambient climàtic ajudava a obtenir un millor producte.



Tot seguit, la calç viva obtinguda s’ensacava, per utilitzar-la per desfer els cadàvers de persones i animals, o per desinfectar l’aigua de les cisternes, dels pous i dels aljubs. Aquesta mateixa calç barrejada amb aigua es transformava en calç morta, amb la qual s’elaborava morter de calç o algun producte per emblanquinar parets.



Després de la guerra del 36, a les Terres de l’Ebre es construïren molts forns de calç, ja que aquest producte era un dels pocs elements a l’abast d’una població que, majoritàriament, havia quedat arruïnada.



A banda, l’obtenció de la llenya necessària per coure els forns de calç –juntament amb la utilitzada per coure el pa als forns o per escalfar les cases– contribuïa a mantenir els boscos nets, i més quan en aquell temps les ovelles i les cabres també es menjaven les herbes baixes i el sotabosc. Però això ja és una altra història.


 

© 2007/2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net