Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Información
en la prensa

12 Julio 2016

Fer marge, l'ofici d'encaixar pedra amb pedra… en sec

Infobenissa [Crónica]

Foto

Toni Ivars Molines

L'arquitectura de la pedra en sec es basa en la utilització d'aquest material sense cap mena de morter que ajude a l'assentament de les pedres i servisca de ciment d'unió. Diuen els entesos que és difícil precisar en el temps i l'espai l'origen d'aquestes construccions. De ben segur que van nàixer en algun indret de la conca mediterrània o del pròxim orient. Els marges de pedra seca són, sense dubte, un element ben ric del patrimoni natural que dóna valor i singularitza el nostre territori. Un ofici que, malauradament, es perd a causa de l'envelliment dels homes que han fet d'esta necessitat tot un art.

El benisser Toni Ivars Molines en sap molt perquè porta trenta anys fent marge. Ho ha mamat de ben jove perquè va començar als 16 anys com a peó en una quadrilla de set homes. "Jo m'encarregava del ripio i de tirar de la carretilla però cobrava igual que la resta perquè el guanys eren tots a partir", recorda. Ho porta en la sang perquè son pare, Silvestrem i tres oncles més -tots germans- es dedicaren a treballar la pedra. Va aprendre l'ofici del pare quan van decidir apartar-se de la quadrilla i buscar-se la vida tots dos perquè el fill es fera un futur.

El treball de la pedra en sec es basa en la col·locació d'unes pedres a sobre de les altres a fi d'aconseguir tres propòsits: estabilitat, funcionalitat i estètica. Diuen que la norma del bon margener és que tota pedra ha d'estar damunt de dos pedres i n'ha de tenir dos al damunt. Ivars assegura que "és com si feres un puzzle i cal encaixar pedra a pedra perquè done cos a tot el conjunt". Ara bé, cal fer ús d'una tècnica que s'aprén amb els anys "perquè no és el mateix fer marge que col·locar pedres".

A Toni Ivars no li ha faltat la feina encara que hi ha èpoques més bones que d'altres. S'ha desplaçat molt lluny, a quilòmetres de casa, per a treballar i comenta que hi ha gent que, fins i tot, viatja a França. Fa ús de pedra viva procedent de diferents llocs com la cantera de Gata, el polígon industrial de Benissa, la zona de La Sella de Dénia i Altea. Hi ha de diferents colors, blanca, negra, groga o beix, i la seua utilització depén dels gustos del client.

El maneig de la pedra permet construir marges, cases, capelletes de pous, escales de gat, arcades, pilars i refer les solsides. El preu mitjà sol estar sobre uns 70 euros el metre -incloent els materials- encara que "el preu es tanca quan veus la feina a fer perquè hi ha molts condicionants", diu el margener. No és el mateix fer un marge de bancal que un marge per a decorar un xalet. El tracte es tanca a preu fet o a jornal.

A Benissa queden tres margeners, Vicent Esquerdo, Juan Giner i Toni Ivars. Tots tres han heretat l'ofici dels seus pares. També treballen la pedra especialistes de fora de la comarca, com ara de la localitat valenciana de llutxent, i es estrangers que han aprés una vegada assentats a la terra.

AGAFAR LA PEDRA ADEQUADA

No és gens fàcil la faena de margener, més aviat tot el contrari. Passen moltes hores al dia acatxats, doblegant el cos i les cames, i treballen amb molt de pes, els 2,5 quilograms del martell i el pes de les mateixes pedres. Per això hi ha molt de desgast que castiga l'esquena, els genolls i els malucs. Sol haver-hi dos horaris diferents. A l'hivern es treballa de 8 a 18 hores i a l'estiu de 6 a 15h, per evitar les hores de més sol.

Llig en un article de Julio Monfort Tena que "el bon margener no és aquell que agafa una pedra i li troba un lloc adequat, ben al contrari, és el que agafa la pedra adequada per a cada lloc. Es mira la pedra que té disponible i elegeix sense dubtar aquella que encaixa quasi a la perfecció a un determinat lloc, com si s'hagués trencat expressament".

I té raó, segons confirma Toni Ivars, "perquè no saps mai el que vas a fer. No hi ha dos marges iguals, això és impossible". La tasca, explica, comença fent una bona cimentació i després toca carejar la pedra, és a dir, arreglar la cara visible fent-la més plana i bonica. És important saber tirar bé la llença que servirà de guia perquè el marge tinga la inclinació adequada a cada ús. Després cal encaixar les pedres, una a una, sense oblidar la base que ho assenta tot que és el que s'anomena ripio, la pedra que es desprén o la més menuda que reompli i dóna solidesa al marge. És l'element que, en certa forma, substitueix el ferro o el ciment. El gran enemic és l'aigua perquè es filtra i pot unflar la panxa del marge fins a enderrocar-lo. "Ara bé, si està ben fet no té perquè caure. Ja estan els forats de les pedres per a deixar eixir l'aigua", indica Ivars.

Fer marge és una dedicació que sobreviu però amb un futur incert. Es fan tallers d'ocupació per a joves a fi d'aprendre l'ofici perquè hi ha demanda i és una eixida laboral bona. Però resulta molt sacrificat i dur, dos condicions que no fan massa amb les expectatives de molts joves. Ivars no vol que el seu fill siga margener. Prefereix que estudie idiomes o faça una carrera universitària a fi de formar-se com a home i com a un bon professional de cara al futur. "Mon pare també m'ho va dir. Volia que jo estudiara però no m'agradava. I ara li ho dic jo al meu fill perquè sé com de dur és este ofici i vull una cosa millor per a ell", subratlla.

Cal entendre les construccions de pedra seca, que compartim amb altres territoris com ara Catalunya i les Illes Balears, com un referent del patrimoni natural i cultural i cal apreciar el seu valor per al territori i per al paisatge. Un bon marge té una perdurabilitat de molts anys i hi ha entesos que són partidaris que la pedra en sec siga declarada Patrimoni de la Humanitat.

 

© 2007/2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net