Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Informaciˇ
a la premsa

4 d'abril de 2018

La pedra seca: teoria i prÓctica

David Mas passa revista a orris, pletes, cabanes i feixes construïts amb aquesta tècnica ancestral.

A. L.

Bondia (Andorra) [Cr˛nica]

Foto

Para-allaus trinagular de pedra seca adossada a una borda dĺIncles.

Diu David Mas que és probablement la tècnica constructiva més antiga de què es té notícia. I si no ho és, ho sembla, perquè consisteix a posar una pedra al costat de l’altra, i una a sobre de l’altra, sense lligar-les amb cap mena de morter. Ni fang ni molt menys ciment. I anar pujant fins a aixecar una pleta, un orri, una cabana, un raser, una feixa, la base d’una carbonera o els murs laterals per sostenir els terraplens d’un camí. Aquestes són les estructures construïdes amb pedra seca que es poden trobar encara avui a les nostres muntanyes. I una altra de ben insòlita: un enginyós paraallaus en forma de triangle –la tenen aquí al costat– adossada a una borda d’Incles i que servia per desviar la neu cap als costats de la construcció.



Una tècnica, doncs, tradicional, que recula fins als fons del temps i que Mas repassarà en la suculenta conferència que imparteix aquesta tarda a la Biblioteca Nacional, i que el servei de Patrimoni ha incorporat a l’inventari de les estructures agropecuàries de mitjana i alta muntanya actualment en elaboració. Impossible, diu, avançar una xifra de les que s’han conservat. Però sí que en podem seguir el rastre. L’edat d’or de la pedra seca la situa entre els segles XVI i mitjans del XVIII, coincidint amb la màxima explotació ramadera de la muntanya, i les restes que n’han quedat són precisament cabanes, orris, pletes i rasers. Més endavant, el relatiu boom demogràfic del XVIII i primera meitat del XIX va obligar a guanyar terres per a nous cultius. Com? Aixecant les feixes que encara avui sobreviuen, per exemple, al Solà d’Andorra la Vella. Després decau gradualment, però tan tard com el 1921 encara s’ha documentat a Llumeneres una jaça per guardar-hi les ovelles: una borda d’una planta amb llosat, tota ella construïda amb pedra seca.



Però la tècnica tenia els dies comptats: les bordes que als anys 50 es van aixecar al Madriu ja utilitzen el formigó. Sobreviu en alguns –pocs– pagesos que encara són capaços d’arreglar els forats que la pressió de la terra humida exerceix sobre les feixes –i que és el seu principal enemic– i en la brigada de camins d’Escaldes que va seguir un curset de pedra seca. La resta és història. I pot ser molt, molt antiga. Tant com l’alta edat mitjana, que és –diu Mas– de quan poden datar les feixes de certes vinyes de Rocafort i Engordany, on sabem que s’hi cultivava perquè n’ha quedat el rastre a la toponímia: “Però no podem assegurar que siguin del segle IX perquè les feixes requereixen un manteniment constant. Si no, s’enfonsen”.



Són les nostres, diu Mas, estructures més rústiques i senzilles que les que han proliferat al Penedès, València i les Illes Balears –recordin els paredadors, els interminables murs de pedra seca que esquitxen el paisatge menorquí. Entre nosaltres no hi havia mestres especialitats; eren els mateixos pastors i els mateixos pagesos els que tenien els coneixements necessaris per aixecar un orri o una cabana per passar la nit ells i els seus ramats: “Òbviament, el pastor no li podia dir al mestre de casa que s’enfilés fins als 2.000 metres per fer-hi una cabana; se l’havia de fer ell”.



El que no està tan clar és què s’ha de fer amb les restes que es vagin inventariant: reparar-les? Restaurar-les? Conservar-les tal com ens han arribat? Mas opina que s’ha d’estudiar cas a cas, que les ruïnes tenen el seu encant –i el seu valor patrimonial– i que una cabana del segle XVII reconstruïda avui “ja no és una cabana del segle XVII, sinó una cabana del segle XXI”. Sobretot, i això ho diem nosaltres, si es fa com certa pleta del Comapedrosa, que es va restaurar com a atractiu turístic lligant les pedres... amb ciment! I això, com conclou Mas, pot ser moltes coses, però ha deixat de ser una estructura de pedra seca. Definitivament.


 

© 2007/2018 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net