Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Informació
a la premsa

4 d'agost de 2006

Del Jardí de Santa Clotilde al nou Jardí de les Arts

Mª ANTONIA LEAL

Diari de Girona - Comarques [Crònica]

Foto

L'annex que acompanya l'Acord, d'11 de juliol de 1995, del Govern de la Generalitat, de reclassificació del jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar com a bé cultural d'interès nacional (BCIN), en la categoria de Jardí històric, entre altres coses diu que "els jardins de Santa Clotilde formen part d'una finca situada sobre el mar, al sud de Lloret de Mar, prop de les platges de Fanals i de Santa Cristina (...) la plàstica jardinística de l'arquitecte i paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí assoleix aquí una perfecció excepcional, no solament per la combinació dels espais i l'acurada arquitectura vegetal adaptada al paisatge, sinó també per l'orientació de les vistes que, entre diferents tons de verd i escultures situades en llocs clau, cerquen la presència del mar com a fons (...) amb formes retallades sòbriament en grans cilindres i parets més baixes que encerclen i tanquen veritables sales, salons i passadissos fets de natura."

Aquest text descriu com era el jardí i el que s'hi valorava, actualment, tots aquests trets que el feia singular no existeixen. Han desaparegut les parets que encerclen i tancaven veritables sales, salons i passadissos fets de natura, ja no hi ha l'orientació de les vistes amb el mar al fons perquè es veu tot des de per tot i el mateix passa amb les escultures que es veuen totes des de qualsevol punt del jardí.


La simetria en tons de verd ja ha desaparegut perquè s'ha canviat el tipus de vegetació que donava una tonalitat de verd concret a cada zona.

Què estem fent amb Lloret? Què ens queda? Amb quin criteri hem transformat un dels havers més preuats del nostre patrimoni? A què respon tots aquests canvis? Escultures que semblen recent esculpides, testos amb lliris, heures per tot arreu, la incorporació de flors quan l'absència de color era un dels valors tal i com descriu el llibre Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981) Jardinero Urbanista de Mercè Rubió i Boada, Cristina Dominguez, Josep Bosch i Ignasi de Solà Morales.

El jardí de Santa Clotilde, en el que s'hi havia donat la simbiosi Roviralta/Rubió i que, amb el temps, van merèixer el qualificatiu de BCIN, ha passat a ser una nova obra Bossy/Rubió i, ara per ara, és una incògnita perquè l'esperit que respirava cada racó del jardí que estava impregnat de la màgia amb la què Don Raül el va saber vestir ha desaparegut. A partir d'ara la percepció ja és ben diferent perquè no hi trobem ni el rigor de la simetria de les plantes, ni l'absència de color, ni les parets que encerclen sales i salons, ni diferents punts focals d'interès fets amb tanques vegetals que canalitzin la visió de l'espectador, ni la sorra de mar, ni la sorra pentinada, ni les mateixes tonalitats de verd en cada zona del jardí ni tot el que l'hi era característic, que ens permeti recordar aquella meravella única i irrepetible, com sàviament deia la doctora Bovet, i que només podia crear la voluntat d'un artífex generós amb una dosi de creació i sensibilitat única com la que el Marquès de Roviralta va saber conferir als jardins de Santa Clotilde a partir del disseny de Rubió i Tudurí.

Un jardí, sigui de l'estil que sigui, en un marc com el que està situat sobre la platja de Sa Boadella, és impossible que no sigui bonic i això ho manifestarà tothom que el visiti però d'aquella primera simbiosi disseny/inspiració ja només queda el disseny, que és renaixentista, i que podria respondre al concepte de ciutat ideal (Sforzinda) que formulava, en el seu tractat, Antonio Avernino, conegut com el Filarete, i que va influir en l'urbanisme radial també aplicat als jardins.

L'esperit de la mediterraneïtat del noucentisme hi serà present sempre així com el record de l'experiència d'una època determinada.

El jardí que havia sigut Santa Clotilde no necessitava de més atractius ni més intervencions, llevat de les que, pel seu manteniment, s'hi podien anar integrant de manera quasi imperceptible.
Aquest nou jardí que diuen esdevindrà el "Jardí de les Arts", necessita d'un gran aparcament, restaurant, museu, aula, tombones, festivals i tot tipus d'atractius. Possiblement sigui el més adient per una instal·lació d'aquest tipus, de totes maneres s'haurà d'esperar uns quants anys perquè el jardí respongui al que pretenen els responsables d'acord amb el que s'ha transformat.

Lloret ho necessitava? No ens enganyem pel fet de que tothom diu que és extraordinari, el lloc on està ubicat tot el que s'hi faci serà extraordinari, la valoració s'hauria de fer en funció del que era i moltes de les persones que ara el visiten no coneixien el jardí d'abans, ni les seves peculiaritats ni la seva història.

Aquest nou jardí amb un altre tipus de vegetació, estarà més sa i més italià però no està pensat per tornar al jardí el seu esperit inicial, altrament s'hauria anat rehabilitant amb la mateixa cura que es restaura una obra d'art o una pintura en un museu amb la paleta original, o sigui, entre altres coses, amb els mateixos verds, per no perdre un dels trets més importants de l'obra.

Quina experiència avala la necessitat d'aquest canvi, tampoc sabem l'experiència d'intervencions en patrimoni arquitectònic realitzades en jardins d'aquestes característiques, per l'empresa que presentà el projecte i ha realitzat la rehabilitació.

No n'hi ha prou en dir que la vegetació està molt malament caldria una explicació, amb tot rigor, del perquè ha calgut fer un nou jardí des de l'òptica artística, històrica, paisatgista interior i exterior i cultural. L'econòmica ja ens l'han explicat.
Una rehabilitació d'aquestes característiques és prou important com per a considerar-hi cadascun, per més insignificant que pugui semblar, dels canvis realitzats. Què hi guanyem i què hi hem perdut, el què era i el perquè del que és.

Tot el que, gràficament, s'explica al llarg de la visita està enfocat a la vegetació. Aquests jardí era molt més que això era, també, art, història, arquitectura, especificitats, paisatge interior i exterior.
Una obra única com eren els jardins de Santa Clotilde, amb totes les singularitats que l'hi eren pròpies, s'hauria d'haver continuat la gestió museística que hi havia hagut del 1997 al 2003. Això vol dir, sense traumatismes i sense perdre la seva essència i continuant amb un bon manteniment que amb l'increment de recursos econòmics que es disposava, a partir del 2003, per a invertir-hi, s'hauria arribat, progressivament, a aconseguir un jardí que, mantenint el seu encant, hauria recuperat la vitalitat que l'hi corresponia.

 

© 2009/2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net