Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Información
en la prensa

19 Junio 2005

Plàtans i panots de l'Eixample

ORIOL BOHIGAS

Avui [Crónica]

Veig que des de fa uns quants anys els serveis municipals de Barcelona s'han proposat substituir bona part dels magnífics plàtans de l'Eixample per unes altres espècies, utilitzant uns arguments que no em convencen, entre els quals hi ha l'afirmació una mica baladrera que tots estan malalts i viuen en males condicions. Al meu entendre aquesta substitució gradual està fent malbé l'Eixample i tergiversant les coses més positives de la seva morfologia, és a dir, de la seva imatge internacionalment reconeguda. És molt difícil especificar les característiques essencials de l'Eixample, totes filles de la barreja de realitzacions acumulades durant més d'un segle, però, a més de la jerarquia del xamfrà, a més de l'homogeneïtat estructural del carrer i l'illa, a més de la distribució funcional del carrer, hi ha un fet preeminent: l'alineació dels arbres al límit de les voreres, que configura l'autèntica façana arquitectònica de tot el barri, una façana que potencia la bona arquitectura amb la creació de punts de vista i que dissimula els esguerros arquitectònics evitant-ne el protagonisme. No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.

Un detall fonamental és el tipus d'arbre que fou escollit des del principi. El plàtan ja tenia l'adequat prestigi napoleònic i havia demostrat ser el millor arbre urbà en les avingudes anteriors a l'Eixample, un arbre alhora disciplinat en les alineacions i individualment expressiu i esbojarrat quan l'espai l'hi permet, amablement disposat a les podes més sofisticades per convertir-se en arquitectura viva i creixent. La Rambla i el passeig de Gràcia foren precedents il·lustres i ara el plàtan em sembla insubstituïble a tota la trama vial de Barcelona. Només cal veure què passa amb les tímides i escarransides espècies que ara intenten substituir-lo: l'escala urbana es desequilibra, la continuïtat no predomina i els túnels primaverals i estiuencs desapareixen, substituïts per una mena d'espelmes llunyanament alineades que semblen aureolar el funeral del carrer.

L'argument que tots els plàtans estan malalts i que, per tant, cal substituir-los, no em sembla decisori. Deu ser una malaltia a llarg termini i pràcticament invisible. Ja m'imagino que no deu ser fàcil viure en un àmbit tan atapeït i tan contaminat com els carrers de Barcelona. Però potser hem d'acceptar un cert grau de malaltia endèmica de tots els que vivim en aquestes circumstàncies, la gent i les pedres, però també la vegetació. A la ciutat no ens calen arbres malaltissos. No cal que siguin de pagès, cal que siguin ciutadans amb tots els mals i tots els béns de la urbanitat malaltissa.

Però, a més, els plàtans són tan clarament un signe de Barcelona i la seva història que els serveis municipals s'haurien d'obligar a estudiar i aconseguir el remei per a la correcció d'aquesta possible malura, per exemple arribant a crear una subespècie més resistent. Amb tantes aventures transgèniques, ¿els nostres plàtans no poden assegurar llur supervivència, encara que sigui amb metamorfosis escadusseres?

Una altra característica de les imatges persistents de Barcelona és el tradicional panot, una peça petita de ciment gris que, amb formes diferents, va arribar a ser el paviment gairebé uniforme de tota la Barcelona central, encara que últimament sembla limitat als carrers de l'Eixample. Aquesta lloseta tan neutra i tan discreta ha tingut una sort diversa al llarg dels anys. Quan els progressistes parlaven d'arquitectura realista, el panot era un material freqüent, marcat per un to popular i agosarat. Recordo, per exemple, el paviment del bar de la Cova del Drac al carrer de Tuset, on s'aglutinava una part de la Gauche Divine. Més tard, als anys 80 i 90, fou menystingut en els nous dissenys dels espais públics de la democràcia perquè la pedra natural va assolir prestigi d'un nou gest progressista. Els resultats no han sigut, tècnicament, gaire afortunats. Més aviat han estat fracassos. El paviment de la plaça Reial està tot esquerdat i moltes voreres pètries de Ciutat Vella són ja intransitables, mentre el consistent panot sobreviu amb dignitat. Com sempre, els productes artificials inventats per la civilització tècnica són millors i més durables que els productes naturals desplaçats i manipulats artificialment.

Em diuen que ara l'Ajuntament ha oficialitzat l'ús del panot a les voreres de l'Eixample. És una bona notícia, no només per la confortabilitat de peus del vianant, sinó pel gest de reconeixement d'un caràcter bo i afermat. El panot i el plàtan són insubstituïbles en la imatge tradicional de Barcelona, però necessiten encara una protecció oficial més ferma. El panot ha d'envair més espais, més enllà de l'Eixample, i substituir la pretensió de la pedra escardalenca i esquerdada. I el plàtan s'ha d'imposar en el nostre paisatge urbà i, si calgués, s'ha de sanejar, encara que sigui amb trucs transgènics i altres aventures artificials.

 

© 2008/2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net