Dossier: Paisatges sonors - Observatori del Paisatge

Información
en la prensa

2 Noviembre 2014

On els arbres tenen nom i cognom

El 1910 la celebració a Tàrrega del Congrés Agrícola Catalano-Balear va aconsellar la reforestació del país. L'entitat va transformar l'aleshores erma serra de Sant Eloi en un parc urbà de 17 hectàrees, que encara ara gestiona.

EVA POMARES

El Punt Avui [Crónica]

Foto

El Parc de Sant Eloi, amb Tàrrega als peus, a l'actualitat. Foto: JOSEP MA. MARTÍ/ ARXIU HISTÒRIC COMARCAL DE TÀRREGA.

La serra de Sant Eloi s'alça uns 40 metres sobre el nucli antic de Tàrrega. Des del capdamunt, la plana lleidatana s'estén com un tapís de pobles i conreus. Acomboiats pel silenci i la piuladissa dels ocells, els sentits es relaxen contemplant el Prepirineu i el Pirineu: el Montsec, Aigüestortes, el Cadí, el Pedraforca... I, per l'altra banda, la serralada de Prades.

A grans trets, és el paisatge que fa un segle veien els targarins que creuaven les eres de la serra per enfilar fins al punt més alt i referencial, l'ermita de Sant Eloi. Bastida al segle XIII a iniciativa testamentària d'un argenter targarí, abans del 1910 sols compartia el cim de la serra amb un altre edifici: el dipòsit que bombava l'aigua potable per a la ciutat des del 1896. Aleshores, encara era recent la concessió del títol de ciutat a Tàrrega (1884), que bullia d'activitat econòmica. Per dir-ho en llenguatge actual, era el port logístic ferroviari des d'on arribaven i sortien tot tipus de mercaderies cap al Pirineu, on s'estaven construint pantans i preses. El transport va bastir fortunes a Tàrrega i va dinamitzar una societat que, el 1910, va acollir amb entusiasme la celebració del XIII Congrés Agrícola Catalano-Balear. "Aquí va arrencar tot, perquè molta gent es va comprometre amb l'organització del congrés i, d'alguna manera, va servir per superar la tradicional Tàrrega dels cacics", explica Jaume Aligué, l'actual president de l'Associació d'Amics de l'Arbre, fundada tres anys després.

Una de les conclusions del congrés va ser que calia reforestar tot l'espai adient i disponible, perquè els arbres atreien la pluja. I aigua és sinònim de garantia de conreus i riquesa econòmica. El 1910, a més d'inaugurar al futur parc la primera font com a testimoni del congrés, els targarins van decidir que calia començar la reforestació per casa, a l'aleshores erm de Sant Eloi. Majoritàriament, la primera junta de l'entitat estava formada per famílies benestants. Encapçalada per Bonaventura Amigó, aquest mestre maçó treia els alumnes de les aules per fer classes d'història natural in situ. Aquelles trenta famílies pagaven una pesseta al mes –força diners a l'època–, que es destinava a mantenir l'arbrat i a despedregar camins.

Com a objectiu principal, l'entitat tenia la plantació d'arbres a Sant Eloi, així com difondre'n l'estima. "Celebraven la festa de l'arbre, en la qual cada nen n'apadrinava un i es responsabilitzava de regar-lo els estius", explica Aligué. Alguns targarins consideraven que l'esforç de plantar sols calia fer-lo amb les espècies que després es troben al rebost: "En feien burla i els arrencaven per posar-hi una col..." Ara bé, el cert és que les festes van arrelar en paral·lel a aquells pins blancs, l'espècie escollida per la reforestació. Tant que, als anys 80, semblava una "selva". La junta de l'època va replantejar la gestió forestal, tot aclarint l'arbrat del turó. "Es va generar força polèmica, perquè a molts dels que eren infants als anys vint i trenta els va saber greu que talessin el seu arbre, però la junta d'aleshores va actuar amb valentia." D'aquests pins centenaris, encara en queden, però són escanyolits i alts, perquè durant més de mig segle van viure massa atapeïts. Fa quatre anys, una forta ventada de gener en va tombar mig centenar. Els pins blancs són vells i, a més, el tipus de sòl de graves en dificulta l'arrelament. La plaga dels insectes escolítics també n'ha delmat força. Alguns del pins originals sobreviuen, però les darreres dècades la política de l'associació ha estat plantar-hi alzines, pins pinyoners i roures.

La polèmica per la tala evidencia la gran estima de bona part de la societat targarina pel parc. És a tocar del nucli urbà i, matí i tarda, s'hi troba gent passejant, corrent i canalla jugant. Històricament, ha estat la zona d'esbarjo dominical. "Quan jo era petit, era costum els estius agafar el berenar i el sopar per anar Sant Eloi. Es manté, sobretot entre col·lectius com el dels magribins." Les àmplies i diverses zones d'esbarjo faciliten els racons i raconets on estar tranquil amb els pensaments o jugar sense problemes. Després de dècades d'ordenació urbana i forestal, Sant Eloi ja no és un bosc com fa mig segle, sinó un parc. S'hi compten 14 espais singulars, una desena de fonts, i multitud de camins i miradors: des de les més antigues fonts del Congrés o de la Granota a la recent font del Centenari. També places com la de la Mare de Déu de Montserrat, la del mirador de Prades o la Pèrgola dels Viatjants. Totes, com molts dels arbres –"la primera olivera trasplantada" o "el roure de la secretària de la junta"– tenen una història pròpia al darrera.

El parc també és un petit museu a l'aire lliure, amb contribucions patrimonials cedides sovint per famílies de la zona o rescatades d'altres bandes. Així, tot passejant s'hi pot contemplar una finestra gòtica procedent d'una antiga església de la ciutat, el molí d'oli de l'antic poble de Conill o una pica de pedra del casal familiar de Lluís Companys. Tot plegat, bastit a iniciativa de les successives juntes de l'entitat.

Des de la seva fundació, els Amics de l'Arbre són els "masovers" de sant Eloi. Des de 1995, tota la superfície és de propietat municipal. La gestió recau en l'entitat, amb la col·laboració del consistori i la jardineria del Centre Ocupacional de l'Associació Alba, també targarí. "Amb les quotes dels socis arribem a uns 7.000 euros anuals de pressupost, però sempre hem buscat ajuts públics i de fundacions privades per tirar endavant els projectes", explica Aligué. I de projectes, n'hi ha sempre en marxa un fotimer. L'entitat no sols manté en bones condicions arbres, plantes, camins i murs, sinó que la política de l'entitat també ha estat, en les últimes dècades, expansiva. Fa cinquanta anys, es va reformar l'ermita i s'hi va alçar el campanar; aquestes setmanes s'acaba la tercera fase d'un nou accés des del carrer de les Oliveres. "És la nostra missió. Els estatuts fundacionals assenyalen que hem de divulgar l'estima pels arbres i crear espais com fonts, places i camins a Sant Eloi". El 1910, en el marc del Congrés Agrícola, La Caixa va obrir la tercera sucursal del país a la ciutat. Un segle més tard, i per commemorar-ho, el parc disposa de l'espai El Bosc de La Caixa. Dissenyat per la Universitat de Lleida, hi viuen un centenar d'arbres, identificats amb una placa, de 39 espècies diferents. Alguns són ben curiosos, com una araucària xilena o sequoies.

Actualment, al parc hi ha unes 70 espècies vegetals, entre pins i arbustos. La darrera gran plantada d'alzines al vessant nord es va fer el 2001. "Ja no fem plantades massives, perquè no ens hi caben més arbres. Però seguim organitzant la festa anual i hem apostat perquè entitats i escoles apadrinin un sol arbre." Els arbres continuen sent a l'ànima de l'entitat. Pel centenari de l'associació, Andrea Cor Busquets, una targarina de 104 anys, va reviure l'acte de plantada del seu arbre, el 28 de febrer del 1922. També va inaugurar la font dels Escolars, en record a tots els nens i nenes de Tàrrega que, com ella i durant generacions, han apadrinat el seu arbre a Sant Eloi.

Arbres a la memòria de la infantesa. Menuts com ells, alguns encara poden asseure's sota la seva ombra. Els qui eren padrins d'arbres ja desapareguts potser els podran contemplar en el llibre fotogràfic que l'associació editarà per sant Jordi de l'any vinent. La crida als targarins per aportar-hi fotografies ha estat prolífica: l'entitat ha rebut 2.000 imatges; un senyal que les tardes passades a Sant Eloi són un passat i un present estimat per a molts targarins.

 

© 2008/2017 Observatori del Paisatge de Catalunya / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64 · observatori@catpaisatge.net