Paisatg-e / Paisaj-e / Landscap-e / Paysag-e

GENER-MARç 12

BUTLLETÍ TRIMESTRAL DE L'OBSERVATORI DEL PAISATGE - 32

L'OBSERVADOR

Foto

Paisatges agraris sense pagesia

Marco Tamaro
Director de la Fondazione Benetton Studi Ricerche

En la planificació territorial, sovint es consideren les àrees agrícoles com un espai en blanc, un àmbit buit i lliure, susceptible de continuar acollint noves construccions i infraestructures. Aquesta tendència s'emmarca en el procés de creixement continu de l'entropia territorial, que ha patit una acceleració exponencial des del final de la Segona Guerra Mundial i que no sembla que tingui aturador. El fenomen d'urbanització de les zones rurals es va consolidar paral·lelament a la migració de treballadors del sector agrícola al sector industrial; mentrestant, l'explotació agrícola es transformava cada vegada més seguint patrons industrials, amb el paisatge agrari doblegat davant les exigències de la mecanització i la terra cada vegada més contaminada per l'abús de fitofàrmacs i més desertitzada per l'excés de fertilitzants químics.

Si encara és vàlida la lliçó d'Emilio Sereni, tal com la formula a Storia del paesaggio agrario italiano, el caràcter permanent del paisatge agrari afavoreix que les marques de llarga durada, com la centuriació de la Roma imperial, l'establiment de vil·les i la xarxa hidrogràfica, ens permetin reconstruir els marcs històrics del passat i alhora ens ofereixin indicacions útils -diverses en cada àmbit territorial- per a recuperar les característiques dels llocs que han perdut el seu sentit. Aquest caràcter permanent, de fet, es va alterar amb les transformacions produïdes durant el període de desenvolupament frenètic que va tenir lloc en els països de l'occident europeu després de la segona meitat del segle XX, i que va posar en crisi la capacitat d'adaptació del sistema paisatgístic. D'aquí la pèrdua de sentit dels llocs, el desarrelament dels habitants, que es fa més dolorós pel fet de no haver-se desplaçat mentre s'estenia l'altre lloc, i la creació de neologismes que abans no es consideraven necessaris -els no llocs de Marc Augé. El procés que ha portat a la profunda alteració del territori agrícola a causa del creixement urbà en taca d'oli ha tingut en certes àrees geogràfiques -el Vèneto italià i Bèlgica, per citar dos exemples- una intensitat notable, amb conseqüències que fan ara impossible recuperar la situació precedent. L'actual conjuntura econòmica negativa, amb la reducció de llocs de treball en els sectors industrial i de serveis, i les emergències ambientals derivades del canvi climàtic estan portant a una revifalla de l'interès pel món agrícola, amb una major atenció per la qualitat dels productes, la biodiversitat, els drets dels petits agricultors i les seves comunitats. La mateixa política agrícola comunitària ha dirigit l'atenció cap al món agrícola i ha posat en evidència el paper important que aquest pot tenir en el desenvolupament sostenible, molt més enllà de la simple -i alhora fonamental- producció d'aliments. El problema és que, mentrestant, el nombre d'agricultors s'ha reduït considerablement i d'una manera anàloga a la disminució simultània de la superfície agrícola: el sector agrícola a l'Europa dels 27 mobilitza 11 milions de treballadors, és a dir, el 5,1% de la població activa (Eurostat, Agriculture in the EU Statistical and Economic Information Report 2010) i només conserva encara uns percentatges elevats a l'est d'Europa, mentre que, abans de la Segona Guerra Mundial, superava àmpliament el 50%. Per tant, es pot afirmar que la pèrdua de biodiversitat ha anat acompanyada d'un fenomen de tipus social: la reducció del nombre d'agricultors ha comportat una deriva genètica de coneixements i saviesa tradicionals suplantats per la consolidació de models culturals homologats, àmpliament condicionats per les polítiques comercials de les empreses multinacionals que proveeixen de béns i serveis per a l'agricultura. La condició dels paisatges agraris de l'Europa occidental s'estreny ara entre qui vol conrear panells fotovoltaics en comptes de blat i qui mira de vendre una imatge de món agrícola que ja no existeix, en què la recerca obsessiva de la identitat traeix la incapacitat de comunicar del món agrícola. Una relectura crítica dels processos de desenvolupament característics de la modernitat i l'actualització de l'anàlisi d'Emilio Sereni poden aportar indicacions sobre les marques del paisatge agrari que s'han d'utilitzar com a trama per al seu futur disseny, possible paradigma per a un desenvolupament realment sostenible només si l'habiten comunitats rurals conscienciades.

Marco Tamaro Director de la Fondazione Benetton Studi Ricerche

Observatori del PaisatgeNota: Aquest butlletí és una iniciativa de l'Observatori del Paisatge. Si desitgeu subscrivir-vos-hi i rebre'l per correu electrònic premeu aquí.

© 2019 Observatori del Paisatge / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64
http://www.catpaisatge.net / observatori@catpaisatge.net