Paisatg-e / Paisaj-e / Landscap-e / Paysag-e

OCTUBRE-DESEMBRE 11

BUTLLETÍ TRIMESTRAL DE L'OBSERVATORI DEL PAISATGE - 31

L'OBSERVADOR

Foto

Per què serveix la teoria del paisatge?

Federico L. Silvestre
Professor d'Estètica i Història de l'Art, Universitat de Santiago de Compostel·la

Ja fa bastants anys, Yves Lacoste va intentar explicar per què servia el paisatge*. Si explicar el paisatge és necessari, no deu ser-ho també preguntar-se per la seva teoria? La meva opinió és que, mal plantejada, la teoria del paisatge pot convertir-se en el passatemps més inútil que hagi produït l'acadèmia (un de tants, pot pensar algú); però, ben concebuda, pot ser important...

La inutilitat de la mala teoria del paisatge prové de la mateixa font de la qual brollen totes les teories dolentes. Es tracta de construccions meravelloses que, poc a poc, es van distanciant del seu àmbit d'estudi fins adquirir per si mateixes l'envergadura notable de grans torres que, tot i tenir un aspecte impressionant, no disposen d'ascensors. El que passa és que, qui hi entra, perd anys sencers pujant, graó a graó, les escales de les bastides interminables, i quan per fi arriba a dalt descobreix que l'alçada, en realitat, l'ha distanciat de l'objecte buscat (un objecte que segueix allà baix, a nivell de terra, on l'havia deixat). Per exemple, fins a quin punt la utilització del complex vocabulari de la semiologia estructural va aconseguir ressaltar els valors de Guerra i pau és una qüestió que, encara avui en dia, ens hem de plantejar.

Amb els teòrics del paisatge podria passar el mateix: que s'arribessin a sentir tan segurs que comencessin a mantenir que no cal preguntar-se si l'entitat que la teoria postula (el paisatge) existeix més enllà del conjunt de nocions que ells mateixos han apariat. Això és el que podria passar. Penso, no obstant això, que, lluny de patir aquest mal, la teoria actual del paisatge es mostra saludable i amb uns objectius amplis i ben formulats.

Paisatges són els espais oberts que ens rodegen, contemplats en conjunt i no fragmentats, i la teoria del paisatge és la disciplina que, a més de definir el concepte de paisatge, es pregunta pels criteris que fan que la gent el valori d'una manera o altra. Aquests criteris poden ser de diferents classes. Poden ser criteris estètics o ètics, es a dir, ideològics; fins i tot, poden partir de criteris funcionals, urbanístics i ecològics. En els plantejaments més sofisticats, tot això apareixerà imbricat i, a més, segons quina sigui l'escola, es defensarà la naturalesa universal del paisatge o el seu caràcter cultural. Ara bé, al marge de les diferències, en la bona teoria del paisatge qualsevol d'aquestes opcions s'avalarà amb proves i arguments. Dit això, per què serveix tenir clars aquests criteris? Evidentment, per saber com intervenir o no en el món real. Tot i el seu caire teòric, la col·lecció "Paisaje y teoría" de l'editorial Biblioteca Nueva (Madrid) va néixer, precisament, per aquesta raó; és a dir, perquè tant el seu editor com els directors pensàvem que a Espanya s'estava intervenint massa en el paisatge que ens envolta sense reflexionar-hi prèviament. Així mateix, a la pregunta plantejada anteriorment podem començar responent de la següent manera: la teoria del paisatge serveix per a definir la noció de paisatge i per a albirar i ajudar a establir els criteris que orienten la intervenció o la no intervenció en l'entorn de les societats actuals.

Personalment, sóc dels que pensa que aquests criteris no són ni objectius, ni exportables, ni immutables (com saben el bons arquitectes, tot depèn de desenes de factors i de cert tacte). En qualsevol cas, no escric aquesta pàgina per exposar les meves idees, sinó per definir la raó de ser d'una disciplina. Sobre això, un segon aspecte interessant de la teoria del paisatge és que, si més no l'actual, està molt viva, és a dir, a l'alçada dels temps. Amb els anys m'he adonat que no n'hi ha prou a teoritzar. Les teories, del tipus que siguin, han de respondre als problemes del seu temps. Un dels problemes dels sabers del nostre temps és la dispersió, és a dir, el càncer de la hiperespecialització. Davant d'aquest panorama, la teoria del paisatge i, en general, els estudis sobre el paisatge s'han convertit en un dels escassos punts de trobada de persones intel·ligents procedents dels àmbits més diversos. Entre tots, salta als ulls que hi ha molts fronts oberts. Arran de la fúria desregularitzadora del capitalisme rampant i arran de la por a la il·legibilitat dels setanta, van sorgir teories i iniciatives que van servir, bàsicament, per a reivindicar els valors paisatgístics i artístics heretats. Actualment, a aquest problema se n'han sumat d'altres. Per exemple, l'apropiació que el marketing turístic ha fet del tema del paisatge i l'excés d'estetització banal que se'n deriva. Aquesta apropiació està aconseguint poblar el nostre territori de belleses clonades que, per això mateix, deixen de ser belles, és a dir, vivaces, diferents i ben adaptades. Una teoria del paisatge poc atenta a l'element mutant es mantindria impassible davant de canvis com aquests. Tanmateix, bona part dels interessants capítols del llibre Teoría y paisaje: reflexiones desde miradas interdisciplinarias que acaba d'editar l'Observatori del Paisatge de Catalunya i la Universitat Pompeu Fabra, giren, precisament, al voltant d'aquest tema clau. Com deia, aquesta mena d'esforços fan palès com n'està de desperta la teoria del paisatge, una teoria en la qual, per si no fos prou, no paren de convergir enfocaments que superen les mirades parcials de les, de vegades, mesquines especialitats.

Finalment, m'agradaria reivindicar una tercera raó de ser per a la teoria del paisatge. Es tracta de l'educació de la mirada, de la seva capacitat per a utilitzar paraules que suggereixen el vincle cultural, sensible i emocional que ens uneix a allò que ens envolta. Aquesta capacitat de configurar teories emocionants i plenes de textura és pròpia d'uns pocs elegits, i es tracta, sense cap mena de dubte, de la principal finalitat d'una autèntica filosofia del paisatge. Una vegada, vaig tenir una estranya conversa amb l'alcalde d'un poblet gallec. Es mostrava orgullós perquè acabava d'aprovar el desmunt d'un turó preciós que s'albirava des de tots els punts de la localitat per a, al seu lloc, col·locar-hi una nova urbanització de xalets adossats. Atès que el polític en qüestió era amic meu, i podia expressar-me amb llibertat, vaig sortir en defensa del paisatge i li vaig preguntar com havia permès una barbaritat d'aquelles dimensions. Com era previsible, va bramar que què era el paisatge, i va afegir que em deixés estar de romanços, que allò havia donat feina a molta gent i havia deixat molts diners al poble. L'anècdota, ben certa com la vida mateixa, posa de manifest la distància enorme que separa l'amant del paisatge del ciutadà corrent. Aquest sol preguntar-se què és i per què serveix el paisatge. El cas és que, des del meu punt de vista, si aquest ciutadà pensa com l'alcalde, cap raonament, per justificat que estigui, podrà fer-lo canviar d'opinió. A les nostres raons, ell respondrà amb les seves pròpies, i entre tots dos generarem la tediosa espiral centrífuga que dibuixen totes les converses frustrants. Davant de la batalla dels arguments, un passeig literari, una semblança suggeridora, una pàgina concebuda com un espai de lleure, mostrant i descrivint les bondats dels paisatge en general, del turó del poble, d'aquell hivernacle de calma, amb les seves olors clorofíl·liques, amb la seva història fascinant, amb la màgia de les hortes adjacents i amb el resultat del bon art... Tot això sí que pot fer canviar sensibilitats. Podríem anomenar aquesta opció com la vessant filotòpica de la teoria del paisatge. I jo em pregunto: pot haver-hi un interès més gran per a qualsevol filosofia que el de desvetllar la nostra capacitat d'estimar adormida?

Federico L. Silvestre Professor d'Estètica i Història de l'Art, Universitat de Santiago de Compostel·la

*Hérodote, núm. 7, p. 3-41, 1977.

Observatori del PaisatgeNota: Aquest butlletí és una iniciativa de l'Observatori del Paisatge. Si desitgeu subscrivir-vos-hi i rebre'l per correu electrònic premeu aquí.

© 2019 Observatori del Paisatge / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64
http://www.catpaisatge.net / observatori@catpaisatge.net