Paisatg-e / Paisaj-e / Landscap-e / Paysag-e

MARç-ABRIL 09

BUTLLETÍ TRIMESTRAL DE L'OBSERVATORI DEL PAISATGE - 16

L'OBSERVADOR

Foto

Paisatge i comunicació

Ramon Folch
Doctor en biologia, socioecòleg Director general d'ERF

A principi dels anys vuitanta, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, em demanà que l'ajudés a resoldre el problema de l'impacte paisatgístic causat per un vell canal de reg sobreelevat que travessava l'indret. A fi de sumar dues opinions, vaig recórrer al bon criteri de Gaspar Jaén, sensible arquitecte urbanista valencià, que es trobava circumstancialment a Barcelona. Per a evitar condicionar-lo, no li vaig explicar la natura del problema. En arribar a la zona, exclamà espontàniament: "Fantàstic, quina força vertebradora dóna aquest antic canal a la forma incerta de la plana!". Veiem coses diferents quan mirem les mateixes coses. La percepció resulta de comparar les noves informacions amb el referents propis, que són una matriu de coneixements i de valors. La manera d'accedir a aquests coneixements i de jerarquitzar aquests valors varia molt segons les persones. D'aquí vénen els biaixos perceptius, com els de Gaspar Jaén, els de Jordi Sargatal o els meus. En tots tres casos són biaixos elaborats, fruit de moltes lectures i reflexions igualment esbiaixades. Però per a la majoria de la gent, no gens dedicada a reelaborar percepcions, el biaix no ve de la tria personal, sinó de l'al·luvió mediàtic. El desert ha passat d'espantós a fascinant gràcies al cinema, mentre que les gelors hiperbòries, de les que es fugia com de la pesta, captiven cada cop més persones des que se les associa a rutilant roba confortable i a acollidores vetllades al voltant de la llar de foc. Per a molts, la valoració del paisatge depèn dels documentals, de les pel·lícules i dels anuncis. Un encertat film sobre l'èpic procés constructiu d'una línia d'alta tensió a través de boscos impenetrables i hostils faria variar la percepció sobre la xarxa elèctrica i el seu impacte paisatgístic. Podríem dir el mateix dels parcs eòlics, si fossin mostrats en contrapicats esbalaïdors o girant wagnerianament en una daurada atmosfera crepuscular. Tot això ja va passar amb les pel·lícules que, en els anys cinquanta i seixanta, exaltaven les perforacions petrolieres, els derricks eruptius i les plataformes off-shore. El paisatge es un algorisme socioecològic. Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors d'opinió també en aquest domini. Seria tot un tema estudiar quins paisatges presenten com a exemplars i quins com a lamentables. L'opinió pública -si més no les opinions del públic, que filant prim són una altra cosa... es configura a partir d'aquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de l'imaginari col·lectiu. No m'agrada, però és així. Per això els hauríem de prestar més atenció. Si no, costarà molt que els nous paisatges post-industrials del segle XXI siguin valorats i acceptats. Els vinculats a la captació d'energia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny. Ramon Folch Doctor en biologia, socioecòleg Director general d'ERF

Observatori del PaisatgeNota: Aquest butlletí és una iniciativa de l'Observatori del Paisatge. Si desitgeu subscrivir-vos-hi i rebre'l per correu electrònic premeu aquí.

© 2019 Observatori del Paisatge / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64
http://www.catpaisatge.net / observatori@catpaisatge.net