Paisatg-e / Paisaj-e / Landscap-e / Paysag-e

SETEMBRE-OCTUBRE 07

BUTLLETÍ TRIMESTRAL DE L'OBSERVATORI DEL PAISATGE - 7

L'OBSERVADOR

Foto

Els paisatges de la Mediterrània: una visió des del sud d'Itàlia

Daniela Colafranceschi
Arquitecta, doctora en projectes arquitectònics i professora d'Arquitectura del Paisatge a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Mediterrània de Reggio de Calàbria (Itàlia)

Fa prop de vint anys que ensenyo a la Universitat Mediterrània de Reggio de Calàbria i, des de llavors, em moc sovint entre les dues franges de terra al llarg de l'estret que uneix -però també separa- aquesta regió de Sicília. Amb una actitud de caràcter més aviat fenomenològic, he après a llegir aquest paisatge a través de la seva morfologia més bàsica i dels referents culturals que s'hi han imprès al llarg dels segles.

Per aquí han passat fenicis, cartaginesos, grecs i romans, bizantins, gots, àrabs i normands i, més tard, suabis, angevins, catalans i castellans, pobles que han conquerit aquestes terres i, alhora, n'han estat conquerits. Calàbria i Sicília: vet aquí dos territoris plens de diferències, de penúries, de forts contrastos i de mil contradiccions. Vet aquí dues configuracions territorials constituïdes per cultures i civilitzacions sobreposades, diluïdes, híbrides.

Els paisatges d'aquestes terres són enormement dinàmics i es contraposen a d'altres tenaçment estàtics. Formes aspres i trencades, exuberants extensions agrícoles riques en tonalitats i colors, terres cremades i àrides i, a més, volcans, penya-segats, salines; en definitiva, un extraordinari museu mediterrani del paisatge.

A partir del segle XVIII, el Mediterrani es va convertir en un referent cultural per a artistes i intel·lectuals europeus fascinats per allò exòtic, pintoresc, popular i, sobretot, per un art que es remuntava a l'antiguitat clàssica. El Grand Tour, esperat epíleg d'una formació intel·lectual que implicava la verificació in situ dels coneixements adquirits a les prestigioses escoles europees, portava joves aristòcrates al llarg de l'aspre i estret cim de la península italiana fins a arribar a l'illa "triangular", més enllà dels itineraris suggerits per Baedeker. Joves i futures promeses de la literatura com Johann Wolfgang von Goethe, Mary Shelley, Lord George Gordon Byron, Guy de Maupassant, Ezra Pound, de la música com Richard Wagner, o de l'arquitectura com Karl Friedrich Schinkel i Eugène Viollet-le-Duc descobririen l'essència d'aquestes terres a través dels seus jardins, vil·les i construccions vernaculars diverses que eren parada obligada, fins al punt de reconèixer-los un valor autònom com a "unitat paisatgística" per ella mateixa en la més àmplia tradició italiana de l'art dels jardins. Es multiplicaren les pàgines, els apunts i els dibuixos inspirats més pels sentits que pel coneixement del lloc. Es posà en valor l'estètica d'un paisatge atemporal "clàssic" com a element de connexió i diàleg entre natura i artifici, així com una "poètica del sublim" que trobava en la relació entre arquitectura noble i arquitectura espontània tot el seu sentit.

Així doncs, des dels seus orígens, la Itàlia meridional no es presenta al món com a espai de la modernitat, sinó més aviat com un espai de la memòria. Les runes clàssiques, els paisatges primitius i arcaics, les pintures rupestres, representen un jaciment de cultura occidental en què cohabiten realitat i mite. En totes les fases d'aquesta fascinació geogràfica, artistes i arquitectes varen entendre aquella manera de "mirar" el passat com una possible forma de construir el present. Fins i tot el Moviment Modern, malgrat el trencament que representa, troba en la Mediterrània les raons per a una reformulació de l'arquitectura i de l'urbanisme de la societat del segle XX. Serà, precisament, en la capacitat evocadora d'aquesta herència, en la "reinterpretació" d'aquests paisatges, que es fundarà l'actitud del projecte modern. Els viatges a Sicília de Gottfried Semper, Joseph Maria Olbrich, Josef Hoffmann, Adolf Loos i Le Corbusier, amb les seves evocatives descripcions, es proposen redescobrir i reinventar el paisatge més que no pas, simplement, descriure'l. La seva obra ha estat capaç d'expressar i donar impuls -i continuïtat- a una nova identitat de la dimensió mediterrània del paisatge.

El missatge que ens transmeten avui aquestes geografies mediterrànies és el propi d'un paisatge fràgil, amb escassa possibilitat de regeneració, molt vulnerable a les intervencions urbanístiques i a les infraestructures i amb poca capacitat per curar espontàniament les ferides que se'n deriven. El projecte d'aquest paisatge passa per una lliçó de racionalitat i de diàleg intel·ligent amb el lloc, fins i tot a escala de detall. Un diàleg que hauria de permetre oferir solucions projectuals a ciutats, barris, pobles, nuclis mariners i estacions balneàries, centres agrícoles i rurals, totes elles identitats recognoscibles entres les quals s'interposen franges indefinides de territoris abandonats, de perifèries autoconstruïdes, d'extensions urbanes abusives i difuses. Per aconseguir-ho cal ser capaços d'entendre la intervenció en el paisatge com una estratègia per desvelar i revelar valors especials, quelcom compatible amb l'objectiu d'exaltar i conservar la seva excel·lència a través de la qualitat del propi projecte.

Observatori del PaisatgeNota: Aquest butlletí és una iniciativa de l'Observatori del Paisatge. Si desitgeu subscrivir-vos-hi i rebre'l per correu electrònic premeu aquí.

© 2019 Observatori del Paisatge / Hospici, 8 - 17800 OLOT - Tel: +34 972 27 35 64
http://www.catpaisatge.net / observatori@catpaisatge.net